Influència de les ultimes sentències, sobre aquest tema i com afecta a la norma i tribunals espanyols

de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de setembre de 2016, assumpte C-596/14 sobre les indemnitzacions.

L’art. 15.1 de l’Estatut dels Treballadors (en endavant, ET), regula els diferents tipus de contracte temporal que hi ha a la legislació espanyola: per obra o servei, eventual per circumstàncies de la producció, i d’interinitat o formatiu. L’extinció del contracte temporal es pot dur a terme en els mateixos supòsits que per al contracte de treball indefinit, sent aquests els assenyalats en l’art. 49.1 ET.

No obstant això, per a la contractació temporal, hi ha un supòsit específic per posar fi a la relació laboral com a conseqüència de la seva pròpia naturalesa jurídica, que no és altre que la finalització per expiració del temps convingut o la realització de l’obra o servei de què és objecte el contracte.

Aquest supòsit es troba regulat en l’art. 49.1.c) ET, disposant que el contracte s’extingirà:
«Per expiració del temps convingut o realització de l’obra o servei objecte del contracte. A la finalització del contracte, excepte en els casos del contracte d’interinitat i dels contractes formatius, el treballador té dret a rebre una indemnització de quantia equivalent a la part proporcional de la quantitat que resultaria d’abonar dotze dies de salari per cada any de servei, o l’establerta, si escau, en la normativa específica que sigui aplicable. »
Per tant, com s’observa, l’extinció vàlida i ajustada a dret -sense que hi hagi frau de llei, ja que això portaria a una extinció considerada com un acomiadament improcedent-, atorga a l’empleat el dret a una indemnització de 12 dies de salari per any treballat. No obstant això, aquesta indemnització no correspon si el contracte és d’interinitat o formatiu.

business people group on meeting at modern bright office indoors. Sènior businessman as leader in discussion.
La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (en endavant TJUE), de 14 de setembre de 2016, en l’assumpte C-596/14, ha tingut una gran repercussió en el nostre panorama legal.

Aquesta sentència s’ha pronunciat per resoldre una sèrie de qüestions prejudicials que li va formular el Tribunal Superior de Justícia (en endavant, TSJ) de Madrid, en nom de poder conèixer si la norma espanyola s’ajustava o no al que disposa l’Acord Marc de la Directiva 1999/70 / CE, a fi de poder dictar sentència en un procés judicial relatiu a l’extinció d’un contracte d’interinitat.

El TJUE, després de dur a terme una sèrie de consideracions, arriba a afirmar que l’art. 49.1.c), que abans s’ha citat, no s’ajusta a la normativa europea i és contrari a l’Acord Marc que «estableix una prohibició, pel que fa a les condicions de treball, de tractar els treballadors amb contracte de durada determinada de manera menys favorable que als treballadors fixos comparables pel sol fet de tenir un contracte de durada determinada, llevat que es justifiqui un tracte diferent per raons objectives «.

Per tant, el TJUE obliga a dur a terme un judici de comparabilitat amb els treballadors amb contracte indefinit. Així, i de manera molt resumida, conclou que la norma espanyola s’ha d’interpretar en el sentit que els treballadors amb contractes d’interinitat, al moment de la seva extinció, han de percebre una indemnització de 20 dies de salari per any treballat, amb un límit màxim d’una anualitat, en considerar que el motiu de l’extinció – fi de l’obra o servei o finalització del temps convingut, com pot ser la reincorporació del treballador amb reserva de lloc de treball al qual substitueix- és una circumstància objectiva que justifica l’ rescissió contractual.

En quina situació ens trobem?

El primer que s’ha de tenir en compte és que actualment no hi ha jurisprudència al respecte, en tant que encara no s’ha pronunciat el Tribunal Suprem.

Certament, l’anàlisi que fa el TSJ del País Basc sembla molt congruent amb la doctrina jurisprudencial assenyalada pel TJUE, però és totalment factible que un TSJ d’una altra comunitat autònoma dicti una sentència en sentit contrari. Com hem assenyalat, el TSJ del País Basc no afirma expressament i de forma taxativa que la indemnització de 20 dies per any treballat s’ha d’abonar al finalitzar tots els contractes temporals, sinó que aquesta sentència resol un cas atenent a unes característiques específiques que poden no existir en altres supòsits: judici de comparabilitat, contracte de llarga durada, contracte amb una administració pública, etc. Totes aquestes variables podrien arribar a suposar que en un altre supòsit, en què les circumstàncies difereixen, es produís un resultat diferent. Per això, ens trobem en un moment d’incertesa j